Publicat al Butlletí nº 238 de l’AVV Clot-Camp de l’Arpa
La maquinària neoliberal europea impulsada per socialdemòcrates i liberal-conservadors han consensuat en poc més d’un any el paquet de la governança econòmica que es concreta en el Pacte d´Estabilitat i Creixement, el Pacte dela Reforma Estructurali el Pacto per l´Euro, amb l’objectiu per part de la Comissió i el Consell d’imposar-los a la ciutadania europea per sobre dels parlaments nacionals. L’obligatorietat de que els governs pressentin davant d’aquestes institucions les seves propostes econòmiques d’equilibri i d’ajust pressupostari abans que als parlaments dels estats membre, suposa un veritable cop d’estat a les sobiranies nacionals.
És aquest, l’origen de l’anomenat «reformazo» del govern Zapatero, que prioritza la seguretat de la banca i els interessos dels mercats a costa de l´Estat del Benestar. La dogmàtica obsessió neoliberal pel dèficit cero ha estat elevada a rang de disposició constitucional a l’Estat espanyol. Dictada pel Banc Central Europeu i de nul·la legitimitat democràtica, suposarà agilitzar amb més celeritat el desmantellament de l’estat social.
El fons de la reforma consisteix en modificar l’article 135 de la Constitució espanyola per tal de fixar un sostre de dèficit pressupostari del 0,4 % per a l’estat central i del 0,2% per a les comunitats autònomes. No obstant, cal fer esment de com aquesta reforma constitucional s’ha dut a terme. No només no ha estat una reforma consensuada per la majoria de les forces polítiques, ja que ha estat acordada únicament pels partits majoritaris, el PSOE i el PP, amb l’afegitó de la patètica actuació per omissió de CIU i PNV sinó que ni tan sols ha hagut el debat polític obligatòriament necessari per a una mesura de tal magnitud que hauria d’haver desembocat en un referèndum vinculant, tal com ho reflexala pròpia Constitucióa l’article 167.3. Escudant-se en argúcies legals per les quals els acordants interpreten que la modificació de l’article 135 és de caràcter tècnic, i que per tant, no requereix una consulta popular que la ratifiqui, sinó una simple majoria qualificada del parlament, han furtat el debat i menyspreat la opinió ciutadana tramitant una reforma en unes Corts en funcions, que la immediatesa de l’escomesa electoral del 20 de novembre exigia que fos de caràcter exprés. Per més inri, una reforma que ni tan sols es troba proposada en els programes electorals dels partits que l’han impulsat. Aquesta mesura, sens dubte ampliarà la creixent distancia que existeix a l’Estat espanyol entre governants i governats quan segons les enquestes la classe política representa el tercer problema per a la ciutadania i des del carrer es demana més que mai una democràcia real.
A banda de constatar la nul·la legitimitat democràtica d’aquesta reforma constitucional, és cabdal desmuntar el bloqueig mediàtic neoliberal i entendre que suposarà l’establiment d’un sostre de dèficit com a mesura encaminada a tendir cap l’esmentat dèficit cero. Dues consideracions prèvies són imperatives. En primer lloc, cal constatar que al obtenir rang constitucional, aquesta reforma determinarà profundament les futures polítiques econòmiques, sobrepassant per tant qualsevol consideració de mesura purament tècnica, com així van adduïr PSOE i PP per a evitar la seva ratificació per la via del referèndum. En segon lloc, és una ximpleria tractar de comparar les finances d’un estat amb les d’una família, que tertúlia rere tertúlia va conformant un discurs de consum quotidià que penetra en la opinió de la ciutadania. Però molt més perversa és la voluntat dels cleptòcrates neoliberals de voler gestionar l’estat amb els mateixos criteris que els de l’empresa privada. Aquesta argumentació cau pel seu propi pes ja que eludeix la complexitat, les responsabilitats, i en definitiva, la mateixa essència de l’estat.
Diem que les polítiques econòmiques centrades en la estabilitat pressupostaria i tendents al dèficit cero suposen el desmantellament del estat del benestar per que històricament, des de la firma del Tractat de Maastricht el 1993, i en especial a l’estat espanyol, únicament s’ha contemplat com a via per arribar-hi la reducció de la despesa pública, gran part de la qual és despesa pública social. Això ho demostra el fet que l’Estat espanyol tingui la despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15. En canvi, en cap cas s’ha optat per l’altra via possible per a reduir el dèficit i el deute públic que passaria per augmentar els ingressos de les arques públiques mitjançant una política fiscal progressiva per la qual tributessin més els que més guanyen. Això no passa a l’Estat espanyol. Ho demostra una política fiscal profundament regressiva per la qual l’Estat deixa d’ingressar uns 44.000 milions d’euros (en base a la imposició fiscal mitjana de la UE-15) degut a la reducció progressiva de la imposició fiscal a les grans fortunes, a les grans empreses i a la banca, a la desaparició de l’impost del patrimoni i el de successions, i a la reducció del de societats. En els darrers quinze anys, la tributació de les rendes anuals superiors a 300.000 euros ha disminuït un 37 % i en canvi, la tributació mitja de la majoria de la població només ho ha fet en un 1,7%. Per exemple, si Espanya apliqués la política fiscal de Suècia, país amb un més que consolidat estat del benestar i un dels capdavanters en el rànquing de l’Índex de Desenvolupament Humà, ingressaria uns 200.000 milions d’euros extres cada any. Un altre mecanisme per reduir el dèficit consistiria en lluitar contra el frau fiscal, però aquesta voluntat també s’ha manifestat inexistent quan el 25 % del PIB prové d’economies submergides, és a dir, que de cada euro que es genera a l’Estat espanyol, 0,25 no paga impostos.
Com que les retallades en sanitat, educació, dependència, ajudes a les famílies, serveis socials, serveis assistencials, pensions… ja venen sent habituals en els últims temps, res fa pensar que amb l’aplicació d’aquesta reforma s’inverteixi la tendència. Es un insult i una falta de respecte a la intel·ligència de la ciutadania el que es vulgui vendre com a una mesura per salvar l’estat del benestar. Diuen que és per donar senyals de confiança als mercats, però paradoxalment els atacs especulatius al deute públic han continuat, augmentant considerablement la prima de risc. Als mercats no se’ls ha de donar confiança ja que aquests pretenen el desmantellament de l’ens públic i la seva privatització. Se’ls ha de combatre mitjançant mecanismes de regulació, una banca pública amb potestats monetàries capaç d’imprimir diner per comprar deute públic i així disminuir l’interès del mateix, i l’estímul de la economia productiva per part dels estats a partir de l’impuls de la demanda que passa necessariament per una política fiscal redistributiva en profunditat per a enfortir l’estat del benestar i no al contrari. Les polítiques d’austeritat i ajust pressupostari ens porten al col·lapse i a la recessió econòmica. Només cal veure les conseqüències de l’aplicació d’aquestes mesures en els casos dels rescats de Grècia, Irlanda i Portugal.